Un altre model de seguretat és possible i necessari

Un altre model de seguretat és possible i necessari en pdf

En tots els afers, debats i reptes sobre seguretat podem optar per dos models, el de seguretat armada i el de seguretat humana, que poden ser oposats, alternatius o temporalment simultanis en alguns aspectes.

Seguretat armada vs. seguretat humana

El model de seguretat armada

El model de seguretat armada es fonamenta en una seguretat “sobreposada” a la societat que ha de protegir, sense comptar amb la seva participació activa. Quant a la defensa de possibles agressions exteriors, es tracta de “sobreposar” una muralla que encercli la “ciutat”, prescindint d’allò que passa o es viu dins d’aquesta ciutat o en la ciutat dels agressors. També en els temes de seguretat interior es tracta d’‟encerclar” els nuclis de conflicte per evitar que es desbordin i acabin afectant tota la societat. En els conflictes internacionals s’aplica la mateixa lògica d’encerclar per assetjar o per defensar territoris i governs; els combatents i les poblacions respectives quasi sempre ens surten malparats.

La seguretat armada depèn de la solidesa d’aquesta muralla, o de la capacitat per enderrocar-la: caldrà dedicar-hi molts recursos, que esdevenen una important sagnia per a les societats que vol protegir i a les quals no aporten altres beneficis.

D’altra banda, un cos armat molt potent, amb una jerarquia piramidal, sempre està sotmès al risc de ser un element de contenció interna o d’ocupació externa, al servei de l’statu quo, tot dificultant el progrés social d’aquells que, en un o altre lloc, estan sotmesos a situacions poc afavorides.

La seguretat armada amaga massa patiment, destrucció i mort.

El model de seguretat humana

El model de seguretat humana parteix d’una seguretat integrada en el mateix teixit social; és la solidesa d’aquest teixit social la que fa la societat forta i segura. Una societat equilibrada, justa, cohesionada, ben estructurada, capaç de generar adhesió, sentit de pertinença i de comunitat, és una societat més segura interiorment i molt més difícil de penetrar i de dominar exteriorment que no pas una societat fràgil, desigual, amb bosses de marginació, per molt que tingui unes forces ben armades per aguantar-la i protegir-la. I això tant des del punt de vista de la defensa d’una agressió exterior com en els reptes de seguretat interna o internacional.

Aquest segon model resulta molt menys costós i arriscat en tots els aspectes i reporta beneficis directes cap a la mateixa societat, ja que la seguretat humana la construeix, l’organitza i la fa més equitativa. Mentre la seguretat armada protegeix específicament l’estructura de l’Estat, la seguretat humana mira la ciutadania com a subjecte fonamental de protecció.

Oposició o simultaneïtat transitòria de models?

Quan ens centrem en la lògica del primer model, la seguretat armada, el debat se centra en l’organització d’aquesta força armada, però sobretot en la seva dimensió i en la despesa armamentista. El cost econòmic de tot plegat sempre serà una resta del pressupost destinat al benestar de la població. Entrem en la dialèctica entre seguretat i llibertat, o entre seguretat i benestar social.

En el segon model, la seguretat humana, el resultat és una suma en comptes d’una resta. Tot allò que s’inverteix en benestar, cohesió i organització social ajuda a enfortir la seguretat interior i exterior. No hi ha dues polítiques que s’ignoren o que s’oposen: quan s’avança en una, s’aconsegueix simultàniament l’altra.

En conseqüència, la pregunta pertinent és: Com hem d’organitzar, estructurar i cohesionar la nostra societat per fer-la més segura?

La primera consideració és que vivim en un món estructuralment violent, tant pel que fa a les causes de la violència com pels mitjans armats de què disposen i empren els diversos actors implicats. La resposta que es podria donar, per part de cada país, és apostar prioritàriament per la seguretat humana a l’interior i a l’exterior, dotant-se d’una seguretat armada mínima i temporal mentre no arribin els efectes de la seguretat humana, conscients que l’ús de la violència sempre és un fracàs.

En aquest cas caldria dotar-se de polítiques i pressupostos públics adients per a cadascun dels riscos, perills i amenaces existents realment en l’interior i en l’exterior.

Només per a aquells riscos, perills i amenaces que puguin requerir la seguretat armada, —sempre considerada un darrer recurs, un mal menor i, per tant un fracàs de la humanitat a evitar—caldrà ubicar-la en un model global de seguretat humana, que té molt de camí per recórrer.

En un document anterior d’aquest Seminari ja vàrem apuntar, en relació a la utilitat de l’exèrcit per a la seguretat interior i exterior i a la possibilitat que l’absència d’exèrcit pogués facilitar la irrupció de forces armades privades, que: “La privatització de la seguretat —amb funcions policials, paramilitars o militars— és un greu perill per a la democràcia i per a la pau, en convertir la por i la guerra en un negoci. La defensa de la sobirania de Catalunya l’està protagonitzant una part de la ciutadania i no té cap sentit que delegui aquesta força ni en un exèrcit professional ni, encara menys, en un exèrcit privat; no són els mercenaris qui han de garantir la sobirania d’un poble”.

La seguretat armada té dues branques principals, clarament diferenciades:

Els exèrcits (forces armades), teòricament orientats a les amenaces exteriors; de natura i disciplina militar; i amb uns equipament i armaments específics d’alta capacitat destructiva.
Les policies (cossos de seguretat), orientades bàsicament a l’interior; de natura i disciplina civil, i amb uns equipament i armaments específics per produir els menors danys possibles.

En el context català actual no veiem cap risc, perill o amenaça que justifiqui la necessitat d’un exèrcit ni per a funcions de defensa nacional ni per a intervencions “justes” en conflictes internacionals. No hi ha cap necessitat objectiva, ni Catalunya té cap experiència perquè un suposat exèrcit català pugui tenir capacitat dissuasiva per a la defensa nacional ni per aportar res significatiu en una intervenció internacional. En canvi, Catalunya sí que pot fer altres contribucions de mediació, defensa civil i cooperació internacional en l’establiment, el manteniment i la consolidació de la pau.

Com apuntàvem en un document anterior, “Catalunya té un bon potencial i una experiència significativa per contribuir a la seguretat i la pau mundials. Un projecte innovador d’aquesta magnitud pot generar i canalitzar una energia de servei al país i al món, que avui ja es manifesta mitjançant el nombrós voluntariat mobilitzat en organitzacions de protecció civil, de defensa forestal, de custòdia del territori, d’assistència humanitària i de cooperació internacional, entre d’altres. L’energia de l’actual moviment català, pacífic i de reivindicació política, nacional, social i econòmica, és l’arma que ha sorprès molta gent a Espanya i a Europa; és l’arma més potent d’un poble, i l’arma que hem de mantenir i cultivar en el futur. La il·lusió i l’energia que tot això allibera són les armes més potents, sobretot si s’organitzen bé i no es deixen a la improvisació”.

Aquells que defensen el model de seguretat armada diuen que el fet de comprometre Catalunya a tenir un exèrcit, a comprar armament i a participar en “operacions armades de pau” serà una condició imprescindible per obtenir el reconeixement europeu i nord-americà com a país “normal”. Considerem que això pot significar ser còmplice acrític de les “intervencions pacificadores”, dictades per les aliances europees o atlàntiques de què hagi de formar part.

Més enllà d’aquesta paradoxal “dependència x la independència”, pensem que en el marc interior, per a certes funcions de control fronterer i en la participació en missions internacionals, cal una policia ben dotada, preparada i coordinada internacionalment, per emprar quan calgui les seves capacitats armades, com a darrer recurs, en conflictes amb grups armats i terrorisme internacional.

Aquest Seminari va fer esment, en un document anterior, de les possibles ‘hipoteques’ que suposaria el reconeixement exterior d’un estat català, explicant que “la participació en polítiques i institucions de seguretat europees (PESC, OSCE…) no obliga a contribuir-hi militarment. Es poden acordar altres formes de cooperació i d’intervenció civils, diplomàtiques, policials, judicials… que aportin molt més valor que el que pugui aportar un improvisat exèrcit català de 20.000 efectius en una Europa amb un excedent de 1.200.000 soldats”.

És evident que el fonament més important d’una bona seguretat és enfortir la seguretat humana interior i internacional, de la mateixa manera que la millor política contra incendis és la prevenció dels seus riscos.

Un sistema de seguretat en situacions de crisi

Al costat de promoure la seguretat humana en sentit ampli i estructural com el fonament de tota seguretat, cal tenir a punt una arquitectura concreta per a situacions de crisi.

Aportem alguns apunts per concretar un model civil integrador entre la màxima seguretat humana i la mínima seguretat armada:

Aprofitar, completar i coordinar les estructures civils de seguretat i de protecció: policies locals i mossos d’esquadra, bombers, protecció civil, serveis d’emergències i entitats (Creu Roja, Associacions de Defensa Forestal, …)
En cas de situacions de crisi, tenir previst i entrenat el teixit social (CAPs, centres educatius, associacions, sindicats, empreses,..) i els diferents actors (càrrecs electes, funcionaris, ciutadania…) en un paper explícit de defensa civil.
Crear un cos específic d’especialistes en seguretat i defensa civil que, en temps de pau, puguin assumir la coordinació i formació d’algunes de les funcions esmentades.
Organitzar la seguretat i la defensa civil amb una adequada combinació de professionals i voluntaris (com ho fan els bombers professionals i els voluntaris o els membres de les ADF).
Confegir i actualitzar plans de contingència, d’actuació en diversos escenaris, fins i tot els poc probables (de la mateixa manera que hi ha plans d’evacuació d’edificis, o d’emergències d’aigua, foc, terratrèmols…..).
Establir un sistema molt participatiu amb la implicació dels diversos actors en el disseny dels plans per a situacions de crisi, i, alhora, una cadena de comandament i coordinació ben clara entre poders locals, comarcals i nacionals en els diversos escenaris.

Una defensa civil noviolenta

Malgrat que no sembli probable cap risc, perill o amenaça pel qual una Catalunya independent pugui ser agredida o ocupada en el sentit clàssic del terme, cal reconèixer que les situacions “especials” o “extraordinàries” són imprevisibles i que, si arribés el cas, no convé haver d’improvisar les respostes.

Una defensa armada té poca justificació davant dels riscos i les amenaces més probables (com ja hem explicat en documents anteriors d’aquest Seminari), perquè no és imaginable que el nostre país pugui arribar a tenir una força armada suficientment dissuasiva per defensar-se d’un hipotètic invasor. En canvi, una Catalunya sense exèrcit ni pertinença a aliances militars intrusives no podria ser percebuda com a amenaça per a ningú, primer pas d’una bona dissuasió “moral” davant de qualsevol enemic.

Ara bé, una Catalunya creadora d’una forta seguretat humana interna i externa, amb una població cohesionada per l’equitat, el benestar i la riquesa compartida, amb una experiència en la mobilització noviolenta —que està essent la base de la seva independència—, sí que pot tenir una capacitat dissuasiva molt potent, sempre que sigui conscient de la seva força i estigui organitzada amb una defensa civil noviolenta, objectiu possible si s’acompleixen les tres condicions següents:

Estar bastint una societat equitativa, on tothom o una immensa majoria tingui molt a perdre, fet motivador per assumir riscos per defensar-la i defensar-se.
Ser una societat descentralitzada, on la gent estigui acostumada a prendre decisions i a organitzar-se per resoldre problemes, amb diferents centres de poder difícils d’ocupar o destruir. Una societat on l’obediència no sigui una virtut sinó que la virtut en sigui la responsabilitat.
Entrenar-se, personalment i com a societat, en les tècniques de la lluita noviolenta: imaginació, capacitat d’iniciativa, bloqueig o immobilització de l’adversari, no cooperació, desobediència civil, creació de solucions alternatives, etc.

Una societat que avança en aquesta realitat, amb consciència i preparació, disposa del millor sistema de dissuasió davant de qualsevol intent d’invasió, però també davant de qualsevol tipus d’agressió interna o externa, i de qualsevol deriva antidemocràtica per part de qui sigui. Això li afegeix un gran atractiu per a la pròpia població i per a d’altres pobles del món.

Tal com ja havíem descrit en un document anterior: “Aquest sistema es pot fonamentar en un renovat Institut de Seguretat Pública de Catalunya, tant pel que fa a la recerca i disseny, com a la formació i organització, amb la implicació de les universitats i organitzacions ciutadanes de diferents sectors i territoris. Catalunya, tal com ho van ser els Països Bàltics, serà el referent d’un país internament segur i contribuïdor a la pau internacional amb mitjans pacífics. Un Servei Civil Català per a la Pau, de caràcter voluntari, pot reforçar iniciatives europees i internacionals, no només en els conflictes exteriors, sinó també com a eix organitzador d’una espècie de Sometent noviolent d’autoprotecció civil (típicament català i separat de l’exèrcit), per a la pròpia defensa i la defensa de la terra”.

Idees clau sobre la defensa civil noviolenta

La proposta d’aquest model de defensa i seguretat noviolenta, basat en la convicció que la seguretat humana és el paradigma i que la seguretat armada no serveix com a model de seguretat global, no és nova. Hi ha nombrosos textos i moltes persones i col·lectius que han maldat durant anys per difondre aquest missatge, que fins i tot Nacions Unides ha recollit en els seus informes periòdics sobre desenvolupament humà i seguretat humana.

Recollim algunes idees, extretes del llibre de Jesús Castañar, Teoria e historia de la revolución noviolenta (Barcelona: Virus editorial, 2013) i hi afegim un annex amb diverses pistes aclaridores sobre el model proposat.

Si la defensa o la resistència civil fos adoptada conscientment per tota la nació, amb el mateix coratge i disciplina com la que adopta la defensa armada en temps de guerra, podria aconseguir-se molta més protecció per a la vida nacional que la que els exèrcits i les forces armades no podrien aconseguir mai, sense exigir el vessament de sang, el malbaratament i la brutalitat de les guerres modernes (Bertrand Rusell, s.d.).

La idea de defensa civil de Gandhi s’ha anomenat heroica perquè està basada en la no-col·laboració total i en la disposició a la mort abans que a la submissió. La resistència noviolenta —la defensa civil noviolenta— és un substitut de la guerra, més eficaç per resoldre conflictes, tant en costos econòmics com en vides i patiment (Gregg, 1935) .

La no-col·laboració consisteix a no proporcionar serveis ni recursos a l’invasor, no obeir altres ordres que les de les autoritats civils legals, no infringir insults ni danys als invasors, i que els funcionaris públics prometin morir abans que sotmetre’s (Gregg, 1935).

La defensa noviolenta no només ha de fer difícil l’ocupació per part de l’enemic, sinó que també li ha de resultar perillosa, en minar la moral i la unitat de l’invasor. No es tracta de cercar la conversió de l’enemic, sinó de cercar els seus punts dèbils i de coaccionar-lo no-violentament (King Hall, 1958).

La vaga general contra un invasor per no perjudicar els propis ciutadans s’ha d’aplicar en tres fases: 1a desobediència massiva; 2a desobediència selectiva; i 3a desobediència massiva, quan les circumstàncies siguin de nou favorables (Sharp, 1973).

L’objectiu de la defensa (derrotar l’enemic) habitualment acaba per desplaçar el propòsit (fi polític o econòmic que portà a la guerra). El centre de gravetat de la defensa civil és defensar la unitat de la població (Boserup i Mack, 1974).

El centre de gravetat ha d’estar situat en la moral de la població, no en la seva unitat (Keyes, 1981):

L’objectiu ha de ser frustrar els objectius principals dels atacants i la defensa s’ha de centrar en els mitjans per aconseguir-ho (Sharp, 1973).

El centre de gravetat ha de situar-se en la voluntat tant dels activistes del propi moviment de defensa noviolent com en la voluntat dels agents, en l’opinió pública i en els governants de l’oponent violent (Burrowes, 1996).

La defensa social és un mètode de protecció front una agressió militar externa, però també front la repressió política interna (Martin, 1984).

La resistència civil és l’acció no militar amb un fonament d’acció noviolenta, però amb altres formes de resistència (insurrecció, sabotatge o acció institucional…) (Randle, 1998).

Els conflictes sorgeixen perquè hi ha necessitats sense cobrir en tots els actors, i sense cobrir-les no es podrà resoldre el conflicte; però sovint no es pot fer en l’actual sistema polític i social i per tant cal l’acció noviolenta per transformar el sistema, i així poder satisfer les necessitats de tothom (Burrowes, 1996).

Objectiu: consolidar el poder i la voluntat de la població que es defensa per resistir l’agressió, i, alhora, la contra-ofensiva noviolenta, que vol alterar la voluntat de l’elit oponent agressora a favor de la seva participació en el procés de resolució del conflicte, que creï les condicions per satisfer les necessitats humanes (Burrowes, 1996).

Referint-nos concretament a Catalunya, en un document anterior ens preguntàvem: És viable un sistema civil de protecció, seguretat i defensa? Pensem rotundament que sí, perquè “en tenim l’oportunitat. La possibilitat de crear un nou Estat, gràcies a la iniciativa i participació del poble i a l’organització de la societat civil, dóna força i legitimitat per plantejar-nos ser innovadors també en la creació d’un sistema integrat de protecció, seguretat i defensa, bàsicament civil, és a dir, no militar”.

“Aquest sistema integrat, tant d’intervenció nacional com internacional, podria comptar amb un cos professional, format per servidors públics i per membres d’organitzacions socials, i també amb un cos de voluntariat estructurat i ben entrenat, amb una part permanent i una altra a la reserva per a situacions d’emergència”.

Sobre experiències de defensa civil en països europeus

Referències del llibre de Jean Marichez i Xavier Olagne, La guerra per accions civils (París: Fondation pour les études de Défense, 1998):

Suècia

Des de 1994 la Comissió de Defensa per Accions Civils (DAC) està inclosa en el Consell Nacional de Defensa Psicològica. Suècia ha estat el primer país a adoptar oficialment la Defensa per Accions Civils (DAC), com a part del seu sistema de defensa global. Aquesta decisió fou el resultat de setze anys de treball de reflexió llarg i pacient al més alt nivell. Mostra com un projecte DAC pot obtenir el suport de tot el món polític i militar, sempre que es presenti amb moderació i de forma constructiva.

Àustria

A Àustria un nou programa de Defensa Nacional va ser publicat en 1985, amb quatre components, entre els quals tres de civils: la defensa militar, que depèn del Ministeri de Defensa; la defensa psicològica, gestionada pel Ministeri d’Educació; la defensa econòmica, pel Ministeri d’Economia; i la defensa de mesures de defensa civil, pel Ministeri de l’Interior. El ministre de Defensa digué que “la resistència civil i les formes de defensa social són elements associats necessaris i complementaris a la defensa militar nacional”.

Països Bàltics

Els Països Bàltics (Lituània, Letònia i Estònia) van declarar la seva independència el 1990 i van haver d’afrontar, el gener de 1991, un intent d’agressió per recuperar-ne el control per part de les autoritats soviètiques. Durant aquesta crisi els tres governs depengueren, en gran mesura, dels mètodes de resistència noviolenta, que havien après dels escrits de Gene Sharp.

Després del final de la crisi els seus líders van recórrer a la Defensa per Accions Civils (DAC) per establir la seva nova política de defensa. Segons el ministre de Defensa de Lituània, Andreus Butkevicius (1991): “Mai tindrem un exèrcit prou fort com per defensar-nos d’un agressor estranger. El nostre objectiu només pot ser derrotar-lo moralment, econòmicament i políticament, no físicament”. I va afegir, fent referència al llibre de Gene Sharp: “Prefereixo tenir aquest llibre que una bomba atòmica”.

Per implementar la DAC adaptada al seu propi context, els tres països buscaren ajuda d’experts de l’Albert Einstein Institution. Després de diverses missions de Gene Sharp i d’alguns dels seus col·laboradors, Letònia va incloure oficialment la resistència noviolenta a la Declaració de la Defensa Nacional. Lituània plantejà la formació a la DAC per als funcionaris i dirigents de la guàrdia nacional. Els llibres de Gene Sharp han estat traduïts i publicats als tres països bàltics, a compte dels ministeris de defensa. El juny de 1992 a Vilnius, Lituània, el ministre de Defensa i l’Albert Einstein Institution van organitzar una conferència sobre la defensa per accions civils, amb la participació dels ministres de Defensa de Letònia, Estònia i Suècia. Per primera vegada, quatre ministeris de Defensa es van reunir per estudiar aquest plantejament.

De les experiències de Defensa per Accions Civils en els Països Bàltics no sembla que n’hagi quedat un sistema consolidat en el marc polític actual d’aquests països, amenaçats pel seu veí i dins del marc de l’Europa post mur de Berlin. Possiblement, igual que les seves lluites noviolentes per sortir del sistema soviètic són avui una inspiració per al moviment sobiranista català, també podem contemplar l’intent d’un sistema de defensa civil no armat com una inspiració per al nou estat català. Sovint hi ha esdeveniments que en un moment i un lloc obren una porta de millora en el llarg procés d’hominització i, malgrat que semblen fracassar, inspiren nous projectes en altres moments i indrets. Gandhi va ser clau per a l’alliberament de la Índia. Avui la seva forma de lluita té quasi més impacte en molts altres països que en el seu propi país. Per això creiem que Catalunya pot continuar, i ha de continuar, a contribuir, amb intel·ligència i tenacitat, a generar alternatives a la violència i a la guerra.

Sobre la seguretat exterior i la defensa del territori

L’estratègia de seguretat d’un nou estat europeu no ha de partir de les amenaces i de la seva defensa, sinó de la creació d’estructures nacionals de pau per prevenir i transformar els conflictes violents i promoure la pau interna i externa. Des d’aquest enfocament integral s’han d’estudiar les següent estratègies i estructures:

Enfortiment d’una diplomàcia pública basada en la prevenció i la transformació de conflictes, el diàleg i l’intercanvi cultural.
Creació d’una Agència de Seguretat, formada per agents de seguretat amb alts coneixements en matèria de mediació, drets humans, ciutadania i acció noviolenta, que caldrà decidir amb quines agències internacionals haurà de coordinar-se.
Creació d’un Servei d’Informació, entès com un servei d’intel·ligència i d’anàlisi dels riscos, amenaces i perills (narcotràfic, ciberespionatge, pirateria, etc.), i no com una eina d’obtenció d’informació dels ciutadans/es, que en violenta els drets i la privacitat per mantenir un control social favorable a l’statu quo.
Creació d’un Sistema de Protecció i de Defensa Civils. Si per voler ser un estat “normal”, per a la tranquil·litat psicològica de la població o per extremar la prevenció cal tenir un sistema de defensa, serà més assenyat i més efectiu optar per una defensa civil. L’objectiu d’aquest tipus de defensa és, alhora, dissuadir o impossibilitar els propòsits de l’agressor amb una resposta que no està basada en la violència, la destrucció i la mort, sinó en la intel·ligència, l’organització i el respecte a la vida.

Els models de defensa armats convencionals es basen a dissuadir, oposar resistència i desencoratjar la probabilitat d’èxit de qualsevol atac de forces militars estrangeres per ocupar part o la totalitat del país.

El model tradicional de defensa, mitjançant la utilització d’una estratègia de confrontació militar, es fonamenta en l’ús de mitjans armats i amb una institució específica permanent, com és l’exèrcit. Aquest està dotat d’una estructura piramidal, rígida i jerarquitzada, amb decisió centralitzada, que disposa d’equipaments costosos i d’un gran nombre de personal preparat i especialitzat que, en conjunt, tingui capacitats destructives superiors a les de qualsevol possible invasor.

En canvi, un model de Protecció i Defensa Civils també és dissuasiu però amb una altra força, que es basa en una estratègia de resistència massiva de la població, per mitjà d’una organització “líquida”, capaç d’adaptar-se a múltiples formes segons el context. Pretén produir un efecte semblant al d’una gran avinguda d’aigua, que quan se la vol contenir amb dics de terra, cada fil d’aigua acaba trobant o creant una escletxa per on esmunyir-se i conjuntar-se amb altres, per continuar el seu recorregut.

La Protecció i la Defensa Civils és un moviment organitzat amb nombrosos grups autònoms dispersos per tot el territori, amb múltiples actors amb llibertat d’iniciativa dins de l’objectiu i de l’estratègia general prefixada, que pot realitzar, simultàniament i a gran escala, accions impredictibles i diversificades en escenaris diferents, que reportaran més capacitat i eficàcia al conjunt. Això, al mateix temps, el fa més imprevisible i inaccessible, i per tant menys vulnerable.

Aquesta lluita no cruenta es basa en un conjunt d’accions de resistència massiva en què participa tot el país, ja que, en tractar-se d’una ingerència exterior, previsiblement concertarà la voluntat de la majoria de la població, sobretot si aquesta viu en una societat amb cohesió i equitat, que vol defensar.

Totes les accions tenen l’objectiu comú de dissuadir per endavant o d’impedir que l’agressor assoleixi els seus objectius, fent que les complicacions creades li exigeixin un esforç i un cost extraordinari, molt superiors als beneficis esperats.

La mobilització general de la població i la de totes les institucions de l’estat només cal fer-la davant del perill d’ocupació; però, en aquest cas, utilitza tots els recursos disponibles (coneixements, experiència i capacitat d’organització) que li dóna el potencial de comptar amb la determinació de tothom: els governants, la policia, els dirigents i el personal de totes les administracions, així com les organitzacions polítiques, socials, empresarials, sindicals, etc. i la majoria de la societat civil, organitzada i no organitzada.

La força de la Protecció i la Defensa Civils rau sobre tot en el grau de participació, persistència, determinació i implicació del conjunt de la societat, així com de la seva capacitat d’intel·ligència, iniciativa, capacitat de intuïció i anticipació, imaginació, organització i disciplina, en el compliment de les directives del comandament general i de les decisions del propi grup, així com del grau de fortalesa i de resiliència davant de la repressió.

La força de la Protecció i la Defensa Civils és dissuasiva, perquè realitza les seves accions de resistència en tots els espais i aspectes, ja siguin socials, econòmics, polítics o psicològics i utilitza l’estratègia, els mètodes i els mitjans tradicionals de la lluita noviolenta, adaptats a les circumstàncies i a la situació especifica del moment, com:

la no cooperació en tot allò que beneficia o reforça l’ocupant;
la desobediència civil que desafia les lleis, les ordres o les directives emeses per l’ocupant;
l’obstrucció dels sistemes funcionals de comunicació i logístics, amb protestes, manifestacions, vagues generals, locals, sectorials, de treball lent, etc.;
el boicot amb aïllament social dels invasors i dels col·laboradors, el rebuig d’adquirir productes i equipaments del seu país;
els bloquejos per dificultar els accessos a tota mena de transport i als serveis bàsics;
el sabotatge (sense produir víctimes humanes), el robatori, la inutilització o l’obstaculització d’instal·lacions, recursos bàsics o operatius;
l’actuació del serveis paral·lels de govern i d’administració a l’ombra, la dels mitjans d’informació de tot tipus i la de serveis de contrainformació propis.

Que un poble amb les seves institucions sigui capaç i estigui organitzat per emprendre aquests tipus d’accions és un element dissuasiu de primer ordre. L’objectiu és que el potencial agressor vegi que quedarà desbordat i atrapat en un carreró sense sortida, i que corre un alt risc de desmoralització dels seus dirigents i tropes, d’un fort desgast logístic i financer, així com de la pèrdua de recolzament social de la seva pròpia població en percebre que la seva acció no tindrà resultats ni justificació moral, i que, fins hi tot, obtindrà el descrèdit i la condemna política internacional.

Perquè la Protecció i la Defensa Civils siguin clarament efectives no es poden recolzar en la improvisació i l’espontaneïtat de la població, sinó que necessiten un Pla de Protecció i de Defensa Civils i una institució específica, un Cos de Protecció i de Defensa Civils, amb una estructura estable i la preparació especialitzada i permanent dels seus components, així com un entrenament periòdic i rotatori de la població mobilitzable.

Aquest Cos de Protecció i de Defensa Civils tindrà l’avantatge de requerir un reduït nombre de components permanents que estaran ocupats en l’estudi i l’aprofundiment continu del sistema de Protecció i de Defensa Civils, així com en la formació especialitzada i l’entrenament periòdic i rotatori de la part de personal mobilitzable, que composarà el contingent de ciutadania en situació de reserva, habitualment per a la Protecció Civil i l’Ajuda Humanitària d’Emergència.

Per tal que els components fixos estiguin en plena ocupació i adquireixin experiència, caldrà que rebin una preparació complementària per participar en Serveis Civils de Pau a l’exterior.

Com es pot comprendre, un sistema de Protecció i de Defensa Civils com el plantejat té uns costos econòmics molt inferiors als de la Defensa Armada, tant en la creació com en el manteniment i la modernització.

A més d’això, el sistema de participació de la societat en la protecció i la seguretat del país enforteix la cohesió social. Amb els coneixements i les pràctiques adquirits, la ciutadania pren consciència col·lectivament que serà capaç de defensar-se per ella mateixa en molts aspectes i en diverses situacions de la vida social i política que puguin esdevenir-se.

Un sistema de la Protecció i la Defensa Civils implica també la creació d’un Ministeri per la Pau i l’Acció Exterior, que doni coherència a totes les polítiques esmentades i que aplegui i coordini tots els cossos implicats; model inspirat en la iniciativa global Ministries for Peace.

Barcelona, 30 de gener de 2016. Aniversari assassinat de Gandhi

Seminari Estat de Pau
www.estatdepau.cat
informacio@estatdepau.cat

Jordi Armadans, director de FundiPau
Pepe Beúnza, objector de consciència (1971). Col·lectiu Pau i Treva
Núria Breu, del grup Gent de Pau i del Col·lectiu Pau i Treva
Jordi Calvo, investigador i activista per la pau
Joan Contijoch, demòtic antimilitarista. Col·lectiu Pau i Treva
Felip Daza, codirector de NOVACT Institut Internacional per l’Acció Noviolenta
Lluís Fenollosa, pacifista, del consell de Nova-Innovació Social
Jaume Llansó, insubmís i emprenedor
Santi Martí, del consell de Nova
Xavier Masllorens, president de FundiPau
Martí Olivella, objector (1975) i president de Nova-Innovació Social
Jordi Quintana, objector, professor de la Universitat de Barcelona
Àlvar Roda, secretari de la Fundació Universitat de la Pau de Sant Cugat
Lluís Sobrevia, objector de consciència (1977). Col·lectiu Pau i Treva
Toni Soler, del patronat de Fundipau
Eduard Vinyamata, conflictòleg i ex-director del Campus per la Pau (UOC)
Jesús Viñas, del primer grup d’objectors. Educador

Adhesions